El dia a dia

Bé,

Ara que tinc una mica més de temps i estic més situada us explicaré una mica com és el dia a dia aquí a Pemba. La sensació al arribar, a part del que us comentava dels problemes comunicació (internet, mòvil,...), és que no et sents gens extranya.

Pemba no és una ciutat massa gran, quatre carrers asfaltats i un extraradi, que ve a ser la major part de la ciutat, on la gent viu en chaboles, carres sense asfaltar i en unes condicions no massa dignes. La part "del centre" està situada en un turó que devalla fins a la platja. Aquí i allà, miris on miris sempre acompanya el paisatge l'arbre del Petit Príncep, el baobab.

Jo comparteixo pis amb un noi de Valladolid, en Gonzalo, al C/Eduardo Modlane, edifici Preda Cunha Alegre, un dels pocs carrers asfaltats de la ciutat, en un bloc de pisos de gent humil. Els caps de setmana m'encanta llevar-me aviat i sortir a fer el cafè al balcó comunitari (us vaig penjar una foto fa uns dies), els homes renten la roba (sorpresa grata), les dones fan el menjar en el mateix passadís-balcó, en una mena de cassoletes amb carbó, i els nens corren i juguen per aquí i per allà. És entranyable.

La gent té molts pocs recursos per viure, hi ha molta pobresa. El salari mínim és de 2320 meticales, que equival a 66'28 euros!!I això qui té una feina estable, que no es dona massa. A més a més la vida aquí no és barata, Pemba és una de les ciutats més cares de Moçambic.

Hi ha qui treballa en el comerç, la major part de comerços els porten indianos (paquis), xinesos, i portuguesos. Hi ha qui treballa en el mercat, venent tot tipus d'estris i menjar, molts venedors ambulants (de fruita, fruits secs, gallines, peix,...),artesans (fusters, sastres, ferrers,...), empreadas (dones de fer feina), guardes i la gent que treballa pel govern en els escritorios (que és despatx en portuguès).

Una de les primeres coses que aprens quan arribes aquí és que quan et creues amb algú sempre et saludes, Bom dia, Boa tarde (a partir de les 12:00), Tudo bem? Tudo bem! Obrigada, aquest diàleg el pots arribar a repetir 20, 30 vegades al dia. I no pq sigui blanca, tothom ho fa i ho trobo espectacular! Es valora molt el fet d'estar atent a l'altre, allà, a Barcelona, la ciutat és tan gran que hem dona la impressió que tot es despersonalitza.

Durant la setmana comencem a treballar a les 07:00 del matí, d'hora eh! Cal aprofitar la llum del dia, que marxa a les 17:30. Ah! molts m'heu preguntat que quina hora era aquí, doncs una de les coses en comú que tenim és que vivim a la mateixa hora! Tot i que el Sol surt i es pon abans.

Aquestes dues setmanes que porto a Pemba hem tingut reunions de presentació amb els organismes gobernamentals amb qui treballarem, he estat preparant els materials de formació en aigües, que farem més endavant, i preparant la meva estada a Ibo. Que encara no la conec! Ibo és la illa on farem l'estudi hidrogeològic. Divendres vinent me n'aniré allà un parell o tres de setmanes, així que ja us explicaré com és! El que sí que m'han explicat és que és un altra món, peculiar, hi ha 10 km2 de terra i 4000 habitants distribuits en bairros-comunitats. Parlen una variant del suahili, que és veu que és molt difícil d'aprendre pq és una llengua oral.

Una curiositat és que les cases de cooperants o gent nadiua de cert nivell, etc tenen guardes pq sinó "asaltan". Si no ho he entès malament un guarda és un guarda tota la seva vida. I una de les coses sagrades que fan és que quan surt el Sol comencen escombrar, no amb una escombra de les nostres, sinó de canya. Així que al matí quan vas a treballar veus la gent que va cap a la feina i les dones i guardes escombrant els carrers acompanyats de "la música" que surt de l'escombra al netejar el terra, sh, sh, sh,...És un moment especial, pq el silenci de primera hora del matí ve acompanyat del shhh, shhh,... Veus a cada carrer, asfaltat, la gent escombrant vestida amb els seus vestits de colors alegres i cridaners. A veure si algun dia faig una foto i us l'ensenyo.

La majoria de les dones van vestides amb les capulanes (teles de colors preciosos) enrotllades a la cintura o sota l'aixella i un mocador al cap de la mateixa tela. Pq el mocador? Doncs a part de per protegir-se del Sol, per poder amortiguar les coses que transporten amb el cap! No us podeu arribar a imaginar el que arriven a portar al cap! Cubells plens d'aigua, la compra amb el menjar, caixes amb ampolles de refresc plenes! i les criances (nens) penjades de l'esquena. És soprenent!

Consignes:

De dia zero perill, s'ha d'aprofitar la llum del Sol per fer tot el que s'ha de fer, veure tot el que s'ha de veure i parlar amb tothom, cap problema!

De nit no trepitgis el carrer si ets dona + blanca + sola pq aquesta suma de factors dóna com a resultat alguna cosa gens agradable. Així que si no tens "carro" o "pides bolea" (que ve a ser que et portin en cotxe)o millor et quedes a casa. Això però no es fa massa pesat i ajuda a parar una mica, pensar el que has fet durant el dia o tenir una conversa per l'skipe amb algú de vosaltres que no està gens malament!!

De nit també toca posar-se el Relect i baixar la mosquitera, això és un ritual que cal fer de manera sistemàtica, ja que el mosquit de la malària pica quan el Sol es pon i durant la nit.

Ja continuaré explicant-vos! Besinhos!