Una pinzellada històrica

Després de cinc segles com a colònia portuguesa, Moçambic es proclama independent l’any 1975. La situació econòmica aleshores es va veure afectada molt negativament per la guerra civil y els desastres naturals com grans sequeres i inundacions. A més de la carència de professionals que va comportar la independència. A partir de l’any 1975, Moçambic va esdevenir un dels països més pobres del món.

A principis del segle XVI els portuguesos van ocupar Sofala, actualment una de les províncies del país, i pocs anys després una ciutat amb port de la costa moçambicana, localitzada en una illa amb el mateix nom. L’any 1900 Portugal va ocupar el control del país terra endins.

L’any 1962 es funda el moviment d’alliberament Marxista-Leninista, Frelimo. Amb base a Tanzània, anaven entrant des del Nord per prendre amb armes el país. L’any 1975 , la Frelimo va poder prendre el poder i Moçambic va esdevenir República i una de les bases del moviment Marxista-Leninista.

L’any 1980 comença una guerra civil que durarà oficialment fins l’any 1992.

La Frelimo va abandonar la tendència marxista-leninista l’any 1989 i l’any següent es van celebrar les eleccions multipartidistes i el país es va obrir al mercat econòmic liberal. Amb l’ajuda de les Nacions Unides, la Frelimo i la Renamo (partit a l’oposició) van arribar a un acord de Pau l’any 1992, el qual significava la fi de la Guerra civil. Avui, la Frelimo és el partit principal, que juntament amb la Renamo dominen la política del país.

La capital de Moçambic és Maputo i l’actual president Armando Guebuza. En tot el país viuen 21 milions de persones i la superfície del país és gaire bé 1,5 vegades més gran que la Peninsula Ibèrica. La majoria de la gent és catòlica,però hi molta població musulmana i animista. Els idiomes oficials són el portuguès i el Bantu.
Existeixen diverses ètnies en tot el país: Aquí a Pemba sobre tot hi ha Macuas i Makondes. Però més al sud es troben els Lomwe, Nyanja, Chuabo, Shangaan i Shonas. Cada un amb uns ritus i tradicions diferents.

A Moçambic, l’agricultura significa el 40% del Producte Nacional i s’hi dedica el 80% de la població. Es cultiven principalment anacardos, sucre, cotó, tè i sisal, que és una fibra molt rígida utilitzada tradicionalment per teixir els vestits (les famoses capulanes).

Quan Moçambic va esdevenir independent del 85% al 95% de la població era analfabeta. L’any 1980 el gobern va fer una forta inversió en l’educació d’adults. I l’analfabetisme s’estima ara en un 50%. Tot i que hi ha molts més homes que saben llegir i escriure que dones.

L’educació primària és obligatòria, tot i que l’assitència és molt baixa degut a la pobresa i a la situació incerta del país.

La SIDA és el problema més greu a Moçambic. L’any 2003 es va calcular que 1.3 milions de persones estaven infectades per l’VIH, i cada any moren d’aquesta enfermetat 110.000 moçambicans. La llacuna de coneixements, recursos econòmics i formació de personal mèdic agreuja aquesta situació. La mitjana de vida és de 41 anys.

Tot i que la major part de població moçambicana viu encara sota la línia de pobresa, el país està en un moment de progrés. Amb l’ajuda que rep d’altres països i la major estabilitat política des de l’any 1994, el creixement econòmic ha augmentat tot i que en els darrers anys les grans catastrofes naturals l’han frenat.

Un cop explicat això us ensenyo la vista aèria del lloc on visc, Pemba,la tercera bahia més gran del món, i la ilha do Ibo, on estaré d'aquí una setmana.

Fins la propera!